HAITÍ, HAITÍ, HAITÍ...

Llegeixo amb molta tristor, mentre em menjo la madalena de l’esmorzar, les notícies, horribles, que arriben d’Haití.

Ja no és només el devastador efecte del terratrèmol, són les notícies del vandalisme, els saquejos, les agressions a persones. Són les notícies del comportament humà, que, posat en situacions extremes de necessitat, torna al seu primitivisme animal. És la informació de com l’home treu els seus pitjors instints quan la natura imposa la seva llei.

Al marge de l’actuació de les bandes organitzades, jutjar  aquest comportament és molt fàcil pels que acomodats als nostres sofàs mirem les imatges de la tele. Tirem de targeta, enviem un donatiu, si és que l’enviem, i ens sentim molt solidaris. Però viure aquella situació in situ no ha de tenir res a veure amb la realitat. Deu ser horrible caminar entre morts, tenir familiars i amics enterrats en les runes i passar gana un dia i un altre i un altre.

La nostra solidaritat havia d’haver estat molt temps abans, quan sabíem que aquests països eren tan pobres i no fèiem res per evitar-ho.  

Ara tot són bones paraules i bones intencions per part del governs, però quan la mort ja no sigui notícia, tornarem a oblidar-los.